Associació

Avançada a la pràctica actual del moviment per la recuperació de la memòria, per tant, abans de prendre força el moviment memorialista, els seus socis van prendre consciència de la necessitat de deixar constància per a la història de l'experiència educativa que els va formar en valors i que va ser el trampolí de les seues vides, encara amb el hándicap del franquisme.

Cronològicament han anat succeint-se Juntes directives variant la presidència que, al principi, va ser assumida per antics alumnes i en l'actualitat pels seus descen

dents, amics i simpatitzants. Amb el canvi de segle s'inicia una nova etapa que ha donat major visibilitat a l'organització.

El exalumno Luis Llopis Sapiña en ocasió del cinquantenari del IO va escriure: “el tenir accés a la institució va significar que poguérem endinsar-nos en el món màgic de la Ciència i, en conseqüència, bandejar de les nostres ments les boires de la ignorància, la qual cosa comportava el que ens sentírem realitzats com a homes lliures” (BIO, 1991). El vicepresident de la Diputació de València, el senyor José Amador va dir sobre el col·lectiu del IO: “Vostès han sigut la primera llavor de llibertat a Espanya” (BIO, 1992).

ELS INICIS

Quan va finalitzar la Guerra Civil l'alumnat estava dispers. Alguns van ser internats en els camps de concentració del sud de França i uns altres en camps d'extermini alemanys. Uns altres es van anar a Rússia i, quan va acabar la Segona Guerra Mundial, molts d'ells van continuar en a

queixos països o es van exiliar a Sud-amèrica. Mentre, en l'Espanya de Franco, la majoria dels quals van ser estudiants obrers van sucumbir a l'exili interior per a sobreviure Els que van morir a causa del conflicte bèl·lic, per defensar les llibertats, són motiu d'orgull i d'homenatge perpetu per part de la ACIO. Uns altres van complir injustes penes de presó.

Com un flux natural, que cerca el llit en la seua inèrcia, a poc a poc les amistats iniciades en el IO van fer que els estudiants tingueren la necessitat de freqüentar-se, sobretot entre els quals tenien afinitat política o sindical, una vegada superats els primers anys de la dictadura. Encara que també alguns d'ells van continuar veient-se clandestinament, a partir d'abril de 1939. Estudiants que van mantenir en el fragor del franquisme, la seua enyorança per la Segona República, que volia construir una societat nova, que abolira els privilegis i les injustícies, econòmiques i culturals posant l'educació a l'abast dels pobles.

Els grups d'afinitat, mantenien contacte amb altres companys, ja siga per vincles familiars o amics comuns. Així va ser passant el temps fins que, l'estiu de 1975, Ricardo García Cidoncha va organitzar un menjar, en la zona residencial de la la Canyada a València, on van acudir acompanyats dels seus cònjuges, prop de 30 ex-alumnes, homes i dones que portaven al IO en el seu cor, com ens va comentar fa uns dies Emilio Monzó “l'Institut Obrer, és un sentiment”.

A aqueixa reunió “va acudir el que havia sigut un dels directors i professor de francès, Eugenio García Lomas” (Escrivá, 2008, p. 135). Per aqueix temps va sorgir la idea d'anar reunint-se amb periodicitat, la qual cosa va ocórrer en determinades ocasions en alguns locals públics, com el bar Zenit, Balears, Botànic o en cases particulars, com la de Francisco Ramírez Esquerre, el cuidador de les Roques del Corpus. Passat el temps, Miguel Boch Martínez, va escriure els seus records de com va sorgir la commemoració del 50 aniversari: contactant telefònicament, cridant a les companyes i companys els “noms dels quals recordava” (Escrivá, 2008, p. 145). Després de diverses gestions i reunions es va organitzar una comissió d'antics alumnes, on es trobaven: Juan Cots Navarro, Ricardo García, Juan Vicente Más Quiles, Juan Gil Edo i Miquel Bosch. Al febrer de l'any 1987, amb ajuda de la Conselleria de Cultura de la Generatitat Valenciana, l'Ajuntament i el Departament de Cultura de la Diputació de València, van culminar els actes commemoratius de l'aniversari de la fundació del IO valencià, al mateix temps que es van iniciar les gestions per a legalitzar-se com a Associació.

Un conjunt de dones i homes excepcionals que, malgrat la guerra, l'exili i la repressió, durant la Transició van saber treballar pel seu reconeixement i dignitat, així com pels ideals republicans. Paral·lelament el 12 de novembre de 1989, els ex-alumnes de Sabadell, van organitzar el Cinquantenari de l'Institut Obrer de Segon Ensenyament de la seua ciutat. La documentació sobre aquest acte es conserva en l'Arxiu Municipal de Sabadell, gràcies a la donació de Luis Viaplana.

LA LEGALITZACIÓ

Dies després de la celebració de les noces d'or es tramita la documentació necessària i es constitueixen en Associació, inscrita amb el número 3.386 en el Registre.

Com a Associació d'Antics Alumnes de l'Institut Obrer de València, els condiscípuls continuen celebrant any rere any reunions i celebrant menjars anuals i, l'any 1988 inicien un butlletí informatiu. En el número 2 del seu òrgan d'expressió indiquen les seues raons: “en la nostra obstinació de crear un llaç d'unió entre tots els antics alumnes” (BIO, 1988) i, adonant de les activitats realitzades, inclouen un apartat amb una relació dels 74 primers socis (BIO, 1991).

Es realitzen diverses visites institucionals: a la Generalitat, sent atesos pel president Joan Lerma, el dia 12 de gener de 1993 (BIO, 1993); a la Diputació, rebuts pel seu vicepresident José Amador Ramírez. També van visitar les Corts Valencianes, on van ser complimentats pel seu president Antonio García Miralles. L'alcalde de València Ricard Pérez Casado, va obsequiar amb una medalla commemorativa a cada ex-alumne, (BIO, 1996) i posteriorment l'alcaldessa Clementina Rodenas, els va rebre, reconeixent la seua labor. Es dissenyen plaques de ceràmica i clauers commemoratius, per als ex-alumnes, com a record i obsequi institucional.

L'any 2003, l'organització canvia el nom a Cultural Institut Obrer, per a donar continuïtat i l'amplia a amics i familiars, establint la seua actuació en l'àmbit territorial de la Comunitat Valenciana. Entre les finalitats de l'Associació, dicta l'article 4 dels seus estatuts, “estan el promoure, estimular i difondre la comunicació entre els seus associats. Mantenint en ells l'esperit fonamental del IO de València”.

La Junta de govern queda constituïda en eixe moment per: Manuel Zamorano Molina, president; Cristina Escrivà, vicepresidenta; Juan Gil Edo, secretari; José Escrivá, tresorer; Agustín Quiles Mantes, Emilio Monzó, Consuelo Moscardó Campos, José Soriano Mir i María Luisa Pérez Reyes, vocals (BIO, 2005). Successivament la Junta s'ha anat renovant estatutàriament i José Soriano i María Luisa Pérez van passar a ser, respectivament, els qui van assumir la presidència en anys posteriors.

En l'actualitat la Junta de govern és: Cristina Escrivà, presidenta; Rafael Maestre Marín, secretari; Gabriel Benavides Escrivà, vicepresident; Víctor Benavides Escrivá, tresorer; Ricard Camil Torres Fabra, Miquel Gómez Sahuquillo, vocals.

María Luisa Pérez, primera dona que va ocupar el càrrec com a presidenta, en l'actualitat és Presidenta honorifica i Teodulfo Lagunero, soci honorífic. El dia 3 d'agost 2011 es va rebre la tramitació favorable de l'Agència Tributària sobre la categoria de l'Associació com a entitat de caràcter social.