Què van ser?

Cristina Escrivá Moscardó

Els Instituts per a Obrers van ser un assaig pedagògic –regulat per Decret 21 de novembre de 1936– encaminat a formar als millors estudiants entre les obreres i obrers antifeixistes majors de quinze anys, amb capacitat d'assumir un batxiller abreujat i intensiu en quatre semestres. Per a açò es van realitzar unes proves on, joves de tots dos sexes, havien de demostrar les seues aptituds per a afrontar dos anys intensius d'esforç intel·lectual, fins a aconseguir el títol de Batxiller, amb plena legitimitat acadèmica, continuant els seus estudis en la universitat optada.

Creació predilecta de la República, les seues directrius anaven dirigides a la igualtat de gènere, ensenyament laic, científica i activa, abonant als estudiants una indemnització econòmica com a aportació a les seues despeses familiars. El Centre, en règim d'internat i mig-pensionista per a professors i alumnat mixt, va comptar amb un planter de docents i intel·lectuals que es van traslladar de Madrid a València, després del setge a la capital d'Espanya. La seua missió va ser la de formar als dirigents de la nova societat, professionals de la medicina, matemàtiques, farmàcia, literatura, etc., sorgits del poble.

A València les classes es van iniciar a primers de febrer de 1937. A l'acte inaugural van assistir les màximes autoritats del Govern legítim, intel·lectuals i l'alumnat. En total es van cursar tres semestres complets i ja tenien acceptades les noves places els aspirants aprovats de la quarta convocatòria, dies abans d'acabar la guerra d'Espanya. El nombre total de l'alumnat a València, primer a engegar-se, va anar de 356 que, al costat de la totalitat dels centres: Sabadell, Barcelona i Madrid, van sumar prop de 900 estudiants en tot l'Estat Lleial.

Manuel Azaña Díaz, (Alcalá d'Henares 1880 - Montauban, França 1940), el 21 de novembre de 1936 va rubricar a Barcelona el Decret de creació dels Instituts per a Obrers de Segon Ensenyament, aplicant-se en primer lloc en la ciutat de València. En l'inici del text s'arreplegaven els fonaments bàsics d'organització i els requisits per a l'ingrés amb grans novetats per als joves ciutadans i ciutadanes, que no havien pogut accedir a una educació secundària per falta de recursos econòmics, s'obria la primera convocatòria per a 150 places.

“És preocupació del Govern de la República, d'acord amb les noves orientacions de l'ensenyament, l'arreplegar i canalitzar les millors intel·ligències del poble”. Va començar així el que el Ministeri d'Instrucció Pública va definir, en el mateix Decret del 21 de novembre de 1936, (Gaseta de la República, 328, 23 de novembre, 765.) dins d'un projecte cultural dinàmic:

“Un assaig encaminat al fet que puguen aconseguir ràpidament els beneficis de l'ensenyament superior les millors capacitats que, havent sobrepassat l'edat escolar per als estudis secundaris, oferisquen la garantia de la seua absoluta lleialtat als principis que el poble espanyol defensa amb les armes”.

El projecte pedagògic estava dirigit a formar als millors estudiants entre els obrers, majors de quinze anys, amb capacitat d'assumir un batxiller concentrat en quatre semestres i, en internat mixt. Per a açò es van realitzar unes proves d'aptitud. L'aval d'algun dels sindicats, Unió General de Treballadors (UGT), Confederació Nacional del Treball (CNT), Dones Antifeixistes, o per les organitzacions juvenils antifeixistes, era determinant per a l'acceptació de la sol·licitud. En els exàmens els aspirants havien de demostrar la capacitat intel·lectual, l'aptitud i la desenvoltura davant un tribunal que incloïa algun dels catedràtics que més tard serien els seus mestres.

Als candidats aptes, ja estudiants de l'Institut Obrer de Segon Ensenyament, se'ls retribuïa amb una compensació econòmica igual a la qual ells aportaven amb el seu treball, abans d'entrar en l'Institut a l'economia familiar. Com es detalla en l'article 9º, de l'ordre de 24 de novembre de 1936, on el Ministeri concedeix “les indemnitzacions mensuals que a continuació es detallen”. Aquestes indemnitzacions, segons el llistat de la Gaseta de la República, referent a la primera i segona convocatòria de l'Institut Obrer de València (IOV), variaven des de 30 fins a 300 pessetes en els alumnes i entre 30 i 150 pessetes en les alumnes. L'abonament de les quantitats s'establia com a vertaderes pensions d'estudi mitjançant nòmina mensual.

Els edificis triats per a albergar els Instituts, -el de València situat en l'antic Col·legi dels Jesuïtes en l'actual avinguda Fernando el Catòlic-, eren d'una construcció que sobreeixia en qualitat i situació. Encara en aquestes condicions, el Govern els va adequar, sense escatimar despeses, per a acollir en internat als alumnes i alumnes disposant en ells les millors condicions higièniques i sanitàries, esportives, socials i sobretot acadèmiques. Les característiques d'aqueixos Instituts, superarien en l'actualitat al més modern centre d'ensenyament, amb el valor afegit d'estar creats en guerra.