Dones

Vull més una llibertat perillosa que una servitud tranquil·la,

Maria Zambrano.

La dona republicana havia desembarcat en la societat amb tot el dret. El desig d'accedir a una cultura igualitària era enèrgic i la seua pràctica, en el primer IO mixt i co-educatiu assegurada el futur de les joves. Amb aqueixa intenció van ingressar les 13 primeres alumnes. En el segon semestre van accedir 19, incrementant-se la xifra en el següent curs.

L'Agrupació de Dones Antifeixistes va tenir molta significació i estava inclosa entre les organitzacions que proposaven candidats. La Federació de Dones Lliures aconsellava l'estudi preparatori en els seus locals. En la revestisca Dones Lliures, número 11 de 1938 trobem aquesta ressenya clarificadora de l'interès que des del sector llibertari es tenia cap als Instituts Obrers.

En el Casal de la Dóna Treballadora, de Barcelona, en els Instituts Dones Lliures, de Madrid i València, en les escoles i classes organitzades per totes les nostres Agrupacions de les diverses localitats es destaca un sentit profundament social i un sentit propòsit de servir a les urgents necessitats del moment. Capacitar el major nombre de dones per a la fi immediata d'ajudar a guanyar la guerra i per al propi alliberament de la dona, és la tasca apassionada de tots aqueixos centres, de totes aquestes classes. Dels seus plans d'ensenyament, amplis i adaptats a les característiques de cada localitat, s'intensifica actualment la preparació, en cursos intensius, d'infermeres i puericultores, els peritatges de xicoteta mecànica i electricitat, els cursos d'agricultura i avicultura sense abandonar mai aquella nostra croada de redempció d'analfabetes que, en les nostres classes, per centenars, van deixant de ser-ho.

Una de les finalitats més interessants de l'obra cultural Dones Lliures és preparar adequadament a les xiques proletàries per al seu ingrés en els Instituts Obrers. Aquests Instituts no podrien complir les seues finalitats sense una labor de preparació prèvia en un sentit no solament de facilitar els coneixements concrets més indispensables, sinó de formació espiritual i social; i, per a açò, no serveixen de cap manera les consabides acadèmies preparatòries, que mitjançant una quota més o menys assequible es limiten a proporcionar als alumnes els trucs mecànics més útils per a passar l'examen.

En tots els nostres centres, en cada localitat, en cada barriada, es dóna una preparació complementària per mitjà de conferències i xarrades setmanals, que van introduint a les alumnes en els problemes generals del nostre món cultural i social.

L'Institut era un espai tolerant i neutral que fomentava la igualtat. La representativitat de l'alumnat femení va ser molt notòria. A punt d'acabar-se la guerra Paquita Oliveros i Ofelia Moscardó van ser les dirigents de la VA ANAR.

Palmira Pérez Contel, testimoni d'excepció de l'experiència educacional, des del seu càrrec de secretària administrativa, va realitzar un curset teòric i pràctic per a aprendre a conduir, com ens compta amb els seus esplèndids noranta-quatre anys:

Tots i totes havíem de fer el possible per guanyar la guerra. Volia ser útil. A principi de l'any 1938, em van dir que si aprenia a conduir podria fer serveis de rereguarda, amb la finalitat d'exercir els llocs ocupats per companys mobilitzats en les unitats militars… i ho vaig intentar… vaig intentar aprendre i quasi atropellament als alumnes quan conduïa un camió fent les pràctiques!

En el diari Veritat del dia 26 de març de 1938 trobem la següent referència de les estudiants del IO:

[...] Les diferències de sexe no intervenen en aquesta emulació d'arrests juvenils. Tots han format en les comissions, al fet que ens referim. I com a dada de vàlua, cal fer públic -i tant de bo poguera ser amb lletres d'or- que en vint-i-quatre hores han cobert vint places de xofers, que hi havia disponibles. Elles. -Clar, elles-. Les nostres valentes xiques.

Per a estar en l'Institut calia esforçar-se i elles ho feien. Sabien que representaven un canvi en la història i estudiaven amb la mateixa tenacitat o més que els seus companys. Eren iguals en tots els sentits. Un nou model de dona. Ángeles Espí resumeix l'esperit de les joves alumnes:

Sentíem que un altre món era possible. Per primera vegada a Espanya formàvem part activa de la societat, amb relacions lliures, com a única religió la civil. La moral nostra pròpia consciència i dignitat. Propietàries i protagonistes de la nostra vida, viscuda en primera persona.

En una ocasió un grup d'estudiants van arribar tard a una excursió, a 12 quilòmetres al sud de València. Un alumne veient com s'allunyava l'autobús es va girar mirant a les seues companyes lamentant-se que foren xiques. A Amparo Ramírez li falte temps per a contestar que si ell podia anar caminant elles també. Diverses hores més tard, aqueix grup de joves, es van trobar amb la resta dels seus companys i professors en les dunes del Saler.

Les dones s'havien convertit en l'avantguarda que lluitava en la rereguarda treballant i estudiant. Realitzaven col·lectes per a ajuda als xiquets refugiats en les Colònies Escolars dependents del MIP i Sanitat. Preparaven els comiats dels seus amics i companys que partien cap al Front. Visitaven als ferits en els hospitals, organitzaven rifas amb la finalitat de comprar material didàctic o teixien suèters per als soldats i, en més d'una ocasió, consolaven i auxiliaven als pares i familiars dels companys morts en la contesa. Escrivien cartes d'amistat als seus camarades que lluitaven per la llibertat, que avui s'han convertit en cròniques que tracen un mapa de la situació que vivien:

Carta d'Irene Ruiz a Ismael Latorre, 7 de juliol de 1938.

La fi s'acosta; els dies de pau i de sol il·luminaran nostra volguda i desgraciada pàtria. […] Ací en l'Institut es passa bastant regular, clar que les bromes i jocs que armàvem ara i adés, s'han acabat. […] Hem de lamentar la pèrdua del nostre benvolgut company Floreal Valero, va morir en el front, en un avanç […] Si no tens paper, desfàs el sobre d'aquesta carta, i amb les traces màgiques del teu gloriós pinzell (no diràs que no m'ha eixit ben) reprodueixes el paisatge i m'ho manes. […]

Espere la teua carta amb ansietat i espere veure't prompte.

Una gran salutació als heroics combatents de la llibertat i la justícia!

A mitjan 1938 ajudaven a construir rases de seguretat, a manera de trinxera, ajudant a traure la terra en cabassos que bolcaven en el sòl. Apadrinaven a joves soldats. Les padrines de guerra eren les encarregades d'estimular moralment, d'enviar paquets per a assistir a les mínimes necessitats que es requerien: sobres, xicotetes peces d'abric, fulles d'afaitar… notícies d'amics i l'ànim i l'agraïment de totes les companyes i companys.

Carta d'Irene Ruiz a Ismael Latorre, 22 de setembre de 1938.

[…] Vaig estar en el front el diumenge. M'han fet padrina d'una companyia pertanyent a un batalló de Sapadors, el 12º, que ha guanyat un premi oferit al millor batalló d'enginyers. “Estic molt orgullosa” […]

Tinc obligació d'estudiar, ja que una altra cosa, seria desprestigiar al nostre benvolgut Institut […]

Per desgràcia no hi ha aspirines. Fa temps que no veig. […]

Acorda't d'escriure'm de seguida.

Carta d'Irene Ruiz a Ismael Latorre, 1 de setembre de 1938.

[…] Sigues que estàs patint per la causa del poble. Ja comprenc, que en el Front és diferent. Però no se t'ocorre pensar mai en quan acabe la guerra? Sense vexacions, agressors, sense misèries, lliures, felices. Pensa en els teus pares amb una vellesa tranquil·la, sense treballar (tu has de fer-ho per a ells) i amb l'orgull de dir: el meu fill, un xiquet, va complir com els bons. Que major satisfacció per als pobres vells! Després l'Institut el nostre benvolgut Institut! Amb la seua tranquil·litat, els seus llibres, els seus professors, que alegria! Solament de pensar-ho m'emocione. […]

I res més Ismael. Tinc demà exercici de Física i el dissabte de Geografia i Història. Ànim en la lluita! Tot per la victòria!

Una forta abraçada per a tu i una salutació a tots els combatents.

La teua condiscípula.

Les dones, en els últims mesos de 1938 eren la majoria de l'alumnat i van passar a formar part d'un voluntariat més actiu: aprenent a conduir ambulàncies o com a infermeres. Diverses alumnes van inaugurar, com a sanitàries, l'Hospital Provincial de Guerra de la Zona de Llevant en la Facultat de Medicina, acabat ràpidament per a aqueixa fi. Entre elles Empare Ramírez que deixe d'estudiar per a poder atendre millor als ferits.

Quan sonava l'alarma que anunciava els bombardejos, algunes joves es dirigien a un lloc habilitat com a refugi dins de l'Institut. Segons Juana Ramos: quasi totes preferíem desafiar a les bombes quedant-nos en l'exterior del Centre. I evoca, amb somriure de complicitat, “una escapada” a la platja de la Malvarrosa. Un esplèndid i assolellat dia del mes de gener de 1939 van decidir pujar a un tramvia, -que es va omplir amb les estudiants-, per a gaudir del bon clima, acostar-se al mar i banyar-se amb l'alegria dels seus joves anys. Passant a recordar que mentre esperaven l'inici de les classes de l'últim semestre -que corresponia a l'any 1939- i sempre pensant en la possibilitat cada vegada més llunyana, ella i Asunción García van exercir d'improvisades mestres en una colònia de xiquets refugiats a Montfort (Alacant). S'acostava la fi de la guerra però en el IO ningú volia creure-ho, no podia ser que aqueixa obra de bé, total i de sentit comú -que amb el temps recordarien com els dies més feliços de les seues vides-, no poguera continuar si guanyaven els feixistes.

Del IO van sorgir diverses parelles que amb els anys van passar a ser matrimoni i expliquen, amb cert orgull, que cap d'elles es va quedar embarassada: en el IO, s'ensenyava a ser una persona de bé.

El quart semestre no va poder iniciar-se i a les proves d'aptitud que es van realitzar, es van presentar majoritàriament dones.

La nova articulació social sorgida amb la Segona República, respectant les formes democràtiques i iniciant el recorregut cap a la igualtat, va tenir el contrapunt quan va finalitzar la guerra. La repressió psicològica va ser el pitjor que el règim de Franco va provocar en “les nostres xiques”, que sentien el dolor familiar i personal encarnat en nuvis i amics. Uns exiliats, uns altres a la presó i altres morts en el Front o en mans de la dictadura, tant de misèria com afusellats. Se sentien impotents davant la injustícia. Sense recursos econòmics, ni treball digne -els diners republicans no valia pel que tots van passar a ser pobres amb totes les privacions dels perdedors.-

Quan va acabar la guerra van ser doblement negades, com a estudiants republicanes i com a dones amb aspiracions de llibertat. Perdent la guerra, van perdre els drets que havien assolit. Encara així les joves que van estudiar en el IO, aqueixa generació sacrificada, tenien per aqueix motiu i tenen un segell especial que les identifica com a dones progressistes que van inculcar nous valors en l'educació dels seus fills, mentre es consolidava la dictadura franquista.

Diverses d'elles es van exiliar a França; Pilar Medrano, dirigent comunista, germana de Trifón Medrano -responsable de la unificació en 1936 de les joventuts socialistes i comunistes- Benigna Gálvez, núvia de Manuel Villar, -director del diari anarcosindicalista Forja Social- al costat de diverses companyes: Carmen Bernial, Empare Montesinos Lídua Sánchez i Aroma Llorens, van intentar eixir pel port d'Alacant quedant atrapades entre les tropes italianes i portades a camps de concentració. De totes elles Ángeles Espí va ser l'única que el 28 de març de 1939, a les 11 de la nit, va aconseguir embarcar en el Stanbrook, direcció a Orà (Algèria). La destinació de totes les alumnes dels Instituts va tenir similars característiques. Rafaela Torrijos des del IO de Madrid va intentar eixir d'Espanya per Alacant. Adoración Sánchez del IO de Barcelona es va exiliar a França. Rosa Homs, del IO de Sabadell, es va responsabilitzar a protegir als seus companys, fent front a una nova vida renunciant a molts somnis. Elles són botó de mostra. Les altres es van silenciar.